DIÀNIA AUSTRIACISTA

Centenari del naixement d'Enric Valor

2011-08-22T14:51:00.000+02:00

ENRIC VALOR,
UN HOMENOT DE DIÀNIA

(Castalla, 22 d'agost de 1911 - València, 13 de gener de 2000)

1707

2011-07-12T23:46:00.000+02:00

Escrit aparegut al Calendari dels Brillants -que es publica cada Nadal a Benissa- l'any 2007.

En el dia que comptàvem 10 del mes d’agost de 1705, una marea d’excitació i esperança començà a pujar des de la platja d’Altea. L’armada anglo-holandesa, amb l’arxiduc Carles d’Àustria a bord, havia ancorat davant la badia i precipitat un anhel que bullia en secret: …i els habitants dels pobles veïns vingueren també a retre-li homenatge i oferir-li tot el que el país produïa. L’endemà Francesc Garcia d’Avila ja hi tenia vora 1.000 hòmens armats, llauradors dels pobles de la rodalia, disposats a tot. La presència de l’armada aliada era el senyal de que l’hora de la revolta era arribada; de que la promesa de l’exempció de censos i particions feta des de feia mesos per Garcia d’Avila i el seus seguidors de la comarca anava de debò. La crida a l’alçament, com una onada, passava de comarca a comarca, de lloc a lloc, de casa a casa, i un riu de voluntaris prenia les armes per a seguir el general Joan Baptista Basset, líder de la rebel.lió valenciana contra senyors i borbons.

Feia dotze anys que pels pobles de la Marina, la Vall d’Albaida o la Safor, per tota la Diània, s’esperava una cosa així. Per fi alçarien de nou els estendards, com aquells vells guions de sant Vicent Ferrer i de la Mare de Déu del Remei que un dia negre de l’any del Senyor de 1693 portaven en alt, orgullosos, davant centenars de llauradors, Joan Silvestre, de Gaianes, i Antoni Salvador Joan, aladrer de Vilallonga. Però junt a Muro del Comtat les aguerrides tropes del governador de Xàtiva, al servei de l’opressiu poder senyorial, esclafaren l’improvisat i voluntariós exèrcit popular. Bé recordarien al lloc de Xaló a Vicent Castells qui, armat amb una escopeta, i junt al seu germà Jaume, es parapetà darrere d’un pou fent front valerosament a les tropes del governador fins caure ferit de mort. Com recordarien encara a Lorxa, Orba, Bèlgida, Tàrbena… i tants d’altres pobles als seus veïns caiguts, presos o fugits per la seua lluita contra les exaccions senyorials.

Ara era vingut el temps de la revenja. A mitjan agost Joan Baptista Basset i setze fidels seus desembarcaven a Dénia. La vila -i tota la Marina- passaren ràpidament a mans austriacistes. S’iniciava el camí triomfal del general Basset i el seu exèrcit entusiasta cap a València, la capital del Regne. Partidaris seus recorrien el país: Francesc Garcia reclutava gent per uns llocs i hòmens seus escampaven la rebel.lió per uns altres. Mauro Ríos penetrava a la Vall de Gallinera. Disfressat de frare fugia del convent franciscà de Benissivà fent camí cap a la Vall d’Albaida. Al seu pas l’alçament s’encenia en flames.

Les cases camperoles del marquesat de Dénia, de la Pobla del Duc, de la baronia de Vilallonga, de totes les terres encara somogudes per la ràbia de la derrota de 1693, es buidaven d’hòmens. Deixaven decidits els fessos, els aixavegons i les sàries, donaven una palmada a l’anca de la cavalcadura, tancada a la quadra i, amb les seues poderoses mans de cuir, prenien escopetes, punyals o bastons… i s’unien a les animoses colles de voluntaris que eixien de llocs i viles. Els més vells, veterans potser d’alguna derrota anterior, els veien passar i els animaven asseguts en cadiretes de corda davant les portes de les cases obertes de bat a bat. Amb la camisa blanca arromangada i saragüells de llenç, l’exèrcit maulet vestia l’uniforme del poble. Minyana, botifler confés, els menyspreava: la hez de la población que reunió en toda la provincia, de entre los que estaban hundidos en la impotencia y pobreza, los vagabundos sin patria, sin casa, sin raíces, los más dispuestos a los desórdenes y crímenes. Però des de l’arribada al tron del borbó Felip V molts eren els greuges contra el poble. Per això Garcia d’Àvila atreia sense dificultat partidaris a la causa austriacista: todos personas de estimación, de buena calidad y sin mácula, segons un preocupant informe de que disposava el Virrei: eren notaris, cirurgians, artesans, comerciants, propietaris, capellans, alts càrrecs i funcionaris, eclesiàstics, fins i tot una part petita de la noblesa: este reyno ha sido rebelde a Su Magestad...

Al desembre València, cap-i-casal del regne, obria les portes a Basset, l’alliberador, l’heroi, el defensor de la terra, però un general en campanya i no un seràfic redemptor. Durant el 1706 la victòria semblava, aquesta vegada sí, possible. Fins que un dia funest de l’abril de 1707, enguany farà tres segles, les coses es torceren a Almansa. La fúria hispano-francesa davallà imparable des de l’altiplà manxec arrasant i cremant el regne. Una ombra de cendres i de derrota cobrí el país: Assí era feo escarnio de la suerte del reyno fértil y hermoso de Valencia que no guardaban los vencedores para el Rey si solo se destinaron para mísero despojo de su codicia, porque igualmente franceses y españoles cometieron tantas tyranías, robos, extorsiones e injusticias que pudiéramos formar un libro entero de las vexaciones que Valencia padeció. Però després d’Almansa la resistència del país es mantenia ben viva per a exasperació de l’ocupant. Els borbònics hagueren de repartir tropes pel territori prenent i atemorint les poblacions: quexándose en todos los lugares donde hacen morada que hurtan y deshonran mugeres. A pesar de les órdens de les noves autoritats d’ocupació, la gent no es resignava siendo el país rebelde y cubriéndose unos a otros los paysanos... L’animadversió del poble contra l’ocupant no cessava ni después de haver prestado obediencia. Se han portado peor que los migueletes de los montes, matándome oficiales y soldados y manteniendo el comercio con los enemigos dándoles puntuales avisos de todos los movimientos de nuestras tropas.

Els vencedors tenien pressa i exigien venjança: quedando el país castigado se assegurará mexor los intereses de Vuestra Excelencia, li deia Mahoni, comandant de les tropes borbòniques, al Borja, duc de Gandia, botifler principal però fugit prudentment a Castella: Siento vivíssimamente que padezca este país, no porque merezca compasión siendo tan rebelde al rey y a V. Ex. sino porque su mysma rebeldía atrasa los intereses de V. Ex. Venjança contra el poble, venjança contra la nació rebel: en quanto a los frailes de Oliva, creo que el rey los desterrará todos por averles hallado en cierta comunication con los migueletes (...) que no abrá quietut en Lombay ni en Oliva sy no vienen frayles castellanos y de muy adentro. Però es resistia: Xàtiva, Dénia, Alcoi, Alacant...

Finalment subjectaren el país però no obtingueren d’ell el reconeixement degut als vencedors. Cap estàtua, cap monument ha alçat València per aquells fets i aquells vencedors: ni a Felip V, ni a D’Asfeld o Berwick. La seua victòria, però, ha estat l’oblit amb que s’ha cobert als nostres: el general Basset, Francesc Garcia d’Àvila, Martí Morales, rector d’Altea, els centenars de guerrillers maulets morts en combat en la resistència a l’ocupació, com Francesc Bas d’Agres o Josep Mascarell de Vilallonga, o en Josep Ferrer, noble austriacista de la casa de Sarrient, o Francesc Escrivà, Josep Torra, Antoni Llopis i Miquel Puig, els quatre líders de la valerosa resitència de Pego, penjats al Pla de la Font després de la presa a sang i foc de la vila pels borbònics; i tants d’altres valencians que caigueren defensant la justícia, el progrés i la terra.

AUSTRIACISTES

2009-01-10T17:10:00.000+01:00

Al segle XIII el món feudal cristià avançava cap al sud annexionant-se les taifes de l'antiga al-Andalus. Jaume I s'havia apoderat el 1229 de Mallorca i el 1238, al front de les tropes catalano-aragoneses, conquistava la Balansiya musulmana. Però lluny de detenir l'expansió territorial del seu regne aquesta va continuar cap al sud, creuant el Xúquer i penetrant en les muntanyes diàniques. Així fins completar la conquesta del territori que tenia assignat en els pactes amb Castella: fins a la línia Biar-Busot. Durant anys aquesta va ser zona de frontera, pas de tropes almogàvers en busca de botí, i poc acollidora per a nous establiments cristians. Abans de la mort del rei conqueridor hi van haver dues grans rebel.lions islàmiques que posaren en perill el terreny conquistat. Finalment l'ocupació cristiana es va consolidar sobre el país i els nombrosos andalusins que quedaren foren sotmesos o expulsats. La població cristiana que anava venint del nord es concentrava en algunes viles, sense mesclar-se amb els musulmans. Aquests, desposseïts de les millors terres, quedaren en les alqueries o en les moreries d'algunes viles. Aquells cristians pioners, en la seua majoria catalans, són el nucli fundacional de la població valenciana actual. Jaume I va crear el Regne de València amb el territori arrabassat als andalusins integrant-lo en la gran Confederació catalano-aragonesa. Diània en va ser la seua frontera meridional fins el 1305 quan Jaume II traçà definitivament les fronteres del nou regne amb la incorporació de les terres del sud.
La gent d'aquesta terra ha estat rebel i brava i ha lluitat contra l'adversitat i contra la injustícia alçant-se en armes contra senyors i opressors si ha fet falta. Així va ser quan el 1520 des de València s'escampà el descontentament contra la deixadesa de les autoritats i els senyors. La Germania arrelà per l'Alcoià, la Marina i la Vall d'Albaida i milers d'hòmens s'uniren a la rebel.lió contra els senyors. A les ribes del Vernissa, prop de Gandia, el 23 de juliol de 1521 l'exèrcit popular agermanat va derrotar l'exèrcit mascarat format per nobles i mercenaris. Però l'any següent les coses canviaren: Xixona, la Vila, Alcoi, Penàguila, Ontinyent anaren caent i els agermanats patiren la derrota de Bellús a la Vall d'Albaida amb centenars de morts.
El 1693 Diània es revolta de nou. Aquest alçament és conegut amb el nom de la Segona Germania. Els llauradors d'aquests pobles s'alçaren contra els senyors negant-se fer la partició de fruits. Ja feia algun temps que hi havia malestar i es posava en dubte el dret dels senyors a rebre rendes feudals. Quan el juliol uns camperols de Vilallonga es negaren a fer la corresponent partició de forment el duc de Gandia en va fer presos quatre entre els més destacats dels vaguistes. Era l'espurna que encengué la revolta. Primer centenars i després milers de llauradors s'ajuntaren en un improvisat exèrcit per a reclamar la llibertat dels seus companys i fer front als senyors. Es formaren vuit batallons : Vilallonga, Lorxa, Xaló i Alcanalí, Muro, Gaianes, el Ràfol de Salem, Salem i Beniatjar, la Rectoria i Orba als que anirien unint-se llauradors de totes les nostres comarques. El 15 de juliol les tropes enviades pel virrei de València atacaren en Setla de Nunyes els agermanats que van ser derrotats. La revolta era vençuda i s'iniciava la repressió però la resistència es mantenia amb algunes partides guerrilleres i en les cases camperoles esperant una nova oportunitat.
Aquesta arribà pocs anys més tard. Esclatada la Guerra de Successió el 10 d’agost del 1705 alguns caps austriacistes desembarcaren a Altea i foren rebuts francament per uns camperols esperançats amb les promeses d'abolició dels pagaments senyorials. El general Joan Batiste Basset, valencià, coneixedor dels anhels dels seus compatriotes, ocupà fàcilment el dia 17 Dénia. Entre l’alegria del personal proclamà Carles III rei de València i inicià la recuperació del país. Poc després tota l’antiga Corona d’Aragó considerà Carles III com el seu rei i es posava en peu de guerra contra Felip, el pretendent hispanofrancés. Seria la darrera vegada que la Confederació Catalano-aragonesa s'unia defensant la seua tradició política i els interessos propis dels seus ciutadans. De nou els camperols de Diània prengueren les armes contra els senyors i seguiren Joan Baptista Basset en favor de Carles d'Austria i contra Felip de Borbó. L'exèrcit popular dels maulets va controlar de seguida la seua Diània i marxà cap a València, cap i casal del regne. L’octubre de 1706 Carles III jurava els Furs símbol de la independència valenciana però l’alegria durà pocs mesos. El 25 d’abril de 1707, a Almansa, els borbònics derrotaven l'exèrcit austriacista i penetraven en el regne rebel. S'iniciava la conquesta definitiva del país a sang i foc. El 6 de juny una columna de fum s’alçà sobre Xàtiva que era incendiada com a revenja per la dura resistència oferida a l’invasor i els seus habitants eren deportats. Bocairent, Ontinyent... caigueren també. Al 1708 encara resistien algunes ciutats: Alacant, Alcoi, Dénia... Pel juny els botiflers assetjaren Dénia però no caigué. A l’octubre del 1708 tropes borbòniques arribaren a Pego amb la intenció de rendir la vila. Hi hagueren duríssims enfrontaments contra els maulets amb moltes baixes pels dos costats fins que ocuparen la vila. Dénia capitulava definitivament a mitjan novembre i Diània estava ja totalment ocupada. Quedava Alacant, la darrera ciutat valenciana en caure. Quan tot el regne va ser ocupat encara dos regiments de valencians se n'anaren a defensar Catalunya amb l'esperança de reconquistar després el regne. I grups molt actius de guerrillers, els miquelets, continuaran durant anys fustigant les tropes d’ocupació per les abruptes terres de Diània. Molts valencians patiren mort o exili. El seu ideal antisenyorial era massa avançat per a l'època i l'abolició dels senyorius tardaria més de 120 anys en fer-se realitat. Alguns dels líders de la rebel.lió eren naturals de Diània, Francesc Garcia d’Avila, nascut a Gandia o Josep Vicent Torres i Eiximeno, de Benissa.

DIÀNIA

2009-01-10T00:27:00.000+01:00

Meravelles de Diània és el títol d'un llibre de Joan Pellicer que ens presenta un preciós nom per a una regió valenciana d'antiga personalitat però segrestada per les plutocràcies polítiques i mediàtiques de València cap-i-casal i d'Alacant. Diània és un nom resultat perfecte d’atendre les observacions d’alguns botànics i l’herència clàssica i mitòlogica que descansa des de fa mil.lennis sobre els vessants del Montgó. La regió comprén les comarques de la Costera, la Vall d'Albaida, la Safor, el Comtat, l'Alcoià i la Marina. Ja Gaspar Escolano, a començaments del segle XVII, amb el nom de les Muntanyes la definia: aquell quarter del nostre regne que anomenem les Muntanyes per ser muntanyenc i s'extén de Castella al mar i de Xàtiva a terra d'Alacant. Bonaventura Baidal reivindica l'orgull d'aquesta regió dins de València sense les avaricioses intromissions dels polítics de València cap-i-casal i d'Alacant.
Aquest petit país, Diània, que s'extén entre Xàtiva i Aitana i entre el Montgó i l'olorosa Mariola i al que alguns encomiablement intenten donar-li una certa consciència de si mateix, és una successió contínua de muntanyes. Caminar per ell és un seguit constant de pujades i baixades que van recórrer en el passat molts viatgers curiosos. Beramendi i Antoni Josep de Cavanilles, per exemple, passaren per ací a les darreries del segle XVIII. Cavanilles, amb la resignada companyia d’una burreta recorregué atentament aquestes comarques. Incansable, pujà a alguns dels seus més esplèndids miradors per admirar el paisatge i visità els seus poblets per observar les labors d’humanitat en que esmerçava les hores el seu veïnat. No pogué resistir-se a ascendir al Benicadell guiat per veïns de Salem acostumats a enfilar-se com a cabres per aquells cingles. D’allà dalt, un clar dia d’estiu, va poder veure una bona part de Diània. Mirant a tramuntana, la Vall d’Albaida com una gran catifa blanca escampada als peus de la colossal penya. I, més lluny, la línia daurada de les muralles del castell de Xàtiva coronant la gran vila, l’antiga capital de la Governació. El mateix rei en Jaume va quedar bocabadat quan, en arribar-hi al davant dels seus guerrers, contemplà la seua horta. Ja l’havien gaudida molts d’altres abans que ell, com ibn Hazm per a qui, dos-cents anys abans, fou el refugi amable on pogué escriure el Collar de la coloma. Des dels elevats cingles del Benicadell veuria, a llevant, la vella esquena corbada de la Safor arrecerant la impressionant cara que mira a la mar, jove, alpina, obrint els seus poderosos braços protectors sobre la comarca a la que regala el nom. No hi ha eloqüència alguna suficient per a descriure aquella amenitat, ni paratge d’Europa que oferisca un espectacle tan bonic, escrigué a mitjan segle XVIII el viatger Guillem Bowles referint-se a l’Horta de Gandia. I a migjorn, una darrere l’altra, cada vegada més imponents, descansen les enormes còrpores de les serres d’Almudaina, Serrella -amb el seu cim de llevant que du un preciós nom evocador de soledats i misteri, la Mallada del Llop- i, finalment, tancant l’horitzó, la reina de les nostres serres, Aitana, el lloc més pròxim al nostre cel.